 |
| Lluís Salvadó |
 |
| Lluís Salvadó |
ABRERA
El sol se pone cuatro o cinco veces al día.
Así es imposible que la tristeza descanse.
Angélica Liddell.
Aquell dia
vam perdre el tren de les 15:31.
Ens era igual
havíem renunciat a córrer
estàvem junts
–sols–
un dissabte a la tarda
d’un novembre glaçat.
Sense bitllets,
enmig de l’estació més desolada
que mai he trepitjat.
Però,
els teus llavis ho feien perfecte.
Sabíem abrigar-nos l’un a l’altre.
Al cap d’una estona,
vam deixar enrere la Colònia Güell:
–No hi he estat mai –vaig confessar-te.
–Un dia t’hi portaré –vas dir.
Vam baixar a la següent estació
per pujar a l’escenari.
Feies fotos a la meva felicitat
des d’alguna butaca
de les primeres files.
Quan es van encendre els llums,
ja no hi eres,
havies sortit a fumar.
Avui,
segueixes allà fora
perduda
consumint compulsives cigarretes
fugitiva
lluny de qualsevol lloc a prop meu.
