Jo mateix:

Gerard Vilardaga Cunill (Berga, 1977)
            Sóc llicenciat en antropologia, diplomat en treball social, educador, submarinista i de gran voldria ser el James Bond. La meva primera incursió literària seriosa fou a Teas+de 30 (Teas, 2008): un assaig sobre el món de l’art en les persones amb discapacitats.
            Poc després, va aparèixer El Convent del tèxtil: biografies mínimes (Edicions de l’Albí, 2009): un llibre que recull el testimoni de les dones vinculades a una colònia tèxtil del Berguedà. Abans havia treballat en el documental Ciutat abandonada (U. B, 2007): una crítica a la Barcelona de la colonització turística; també he portat a terme diversos projectes fotogràfics que s’han exposat a diferents indrets d’aquest país petit, sempre amb la complicitat del Konvent.0 . Vivia a cavall de Berga i Barcelona. Amunt i avall constantment. Ara visc sense cavall, a sobre una bici. També he sobreviscut a El Salvador, alguns països de Sud-amèrica, Escòcia, Londres, Mercadal i Cerdanyola del Vallès.
            L’any 2010 es va publicar IB6123 (Editorial Tria, 2010): recull de narrativa heterogènia. El 2011 és el torn de la poesia amb el poemari Diumenge (Cejeb i moviment.0, 2011): una obra que m’ha obert portes surrealistes i que té la seva continuïtat a Dimarts (Cejeb i konventzero, 2013). He cantat en un grup de reagge en una residència d’avis i tenia un hort. Crido poemes al costat del soroll del Primo Gabbiano i fa forces anys vaig guanyar alguns premis literaris que no m’han fet ric.