 |
| Montserrat Díaz Luna |
LA VISITA
Obro la porta, sé que no ho hauria de fer. Però son les 5 d’una tarda que es preveu massa avorrida. M’anirà bé una mica de conversa, penso. L’agafo per sorpresa, quan ja marxa escales avall. És un dels seus: uns 25 anys, cabell curt, cos hormonat, vestit implacable, sabates lluentes. Podria vendre qualsevol cosa, des de telèfons mòbils a assegurances de vida. Ven llibres. Treu un catàleg d’obres literàries i comença el monòleg incisiu. De tant en tant, assenteixo amb el cap i ell continua el sermó comercial. S’atura a l’última pàgina:
–Aquest és molt bo, és de l’autor del Codi da Vinci –em diu.
Li dono tot el que demana –nom, adreça, telèfons, email, dni, compte corrent...– en un moment de debilitat. Quan aquesta nit li expliqui a la meva dona, cridarà que sóc un inútil i que algun dia tindrem un disgust. Potser té raó.
De totes maneres, quan el noi acaba la pregària, em sincero:
-No llegeixo i menys aquestes porqueries. Però si vols et faig una mamada i em quedo Olor de Colònia i la subscripció anual.
Si això fos una peli, acceptaria. Glamour en diuen els francesos. Però no, només em trenca la cara.
